El Casal Catòlic celebra el 50è aniversari de Satanàs

En Miquel Marqués és un home que ja porta molta vida sobre el seu cos baix i i robust; el seu posat és seriós i la seva mirada penetrant; estavia utilitzar la seva veu rogallosa i potent perquè no li agrada parlar gaire, i quan ho fa es per clavar una observació sentenciosa o un comentari irònic (perquè li agrada la broma amb mesura i control), i aleshores se l’il·luminen els ullets i dibuixa un somriure sorneguer que desapareix tot seguit per recuperar la seva gravetat existencial que es pot confondre fàcilment amb un estat d’emprenyament metafísic.

Així doncs, feta aquesta presentació, els que coneixeu Els Pastorets entendreu millor que quan ens van informar, just al final de la representació del diumenge 28 de desembre, que tots els que havíem participat en l’obra romanguéssim a l’escenari perquè se li feia un homenatge pels 50 anys donant vida a Satanàs, la meva sorpresa inicial es va anar convertint en una reflexió on la lògica va anar agafant pes per explicar aquest cas insólit de fidelitat a un personatge.

Mentre se li feia entrega d’una placa commemorativa i es justificava davant el públic l’homenatge, jo anava rumiant, al fons de l’escenari, si no hi havia un cas meravellós d’identificació entre el personatge diabòlic i la persona de carn i ossos que el representava, perquè existia una mena de connexió temperamental gairebé perfecta que el permetia fruir d’allò més representant aquest paper. De fet, el Miquel, com si em donés la raó, agraït i sorprès alhora per tot aquest rebombori, quan va prendre el micròfon, no li va donar cap més importància a aquest rècord, perquè segons va confessar no li resultava cap esforç interpretar-lo, cas de modèstia o d’absoluta franquesa?

Ja en els camerinos, a l’home encara se’l veia una mica atònit com si tot allò hagués estat una ocurrència una mica estrafolària i que no ho hi havia per tant. I després, ja mudats, vaig seure amb ell una estoneta a una de les taules del bar del casal perquè em fés cinc cèntims de la seva trajectòria artística. El primer que em va dir va ser l’edat (70 anys) i la seva veterania com a soci del Casal (des del 6 anys!). És aquí on va pujar a l’escenari per primer cop amb la sarsuela La del manojo de rosas, i des d’aleshores no ha deixat de pujar al mateix escenari amb regularitat. Em va cridar l’atenció l’agraïment que mostrava cap a les persones de vàlua amb què ha treballat. En aquest gènere musical, per exemple, va recordar la figura del mestre Dolç, que tantes havia dirigit.

De les moltes obres de teatre en destaca especialment dues, que li van permetre treballar a les ordres d’en Joan Bas. La primera, quan el jove director encara formava part del Grup Teatral Antifaz, va ser El retaule del flautista (27 i 28 de maig de 1975), on feia de síndic Baun. I la segona, El foc de les ginesteres (7, 8 i 9 d’octubre de 1977), ja en el grup L’Ou Nou, obra complementada amb textos referents a la Guerra dels Segadors. Aquest va ser, precisament, el primer espectacle que la nova companyia representava en públic. Aquesta col·laboració li va permetre aparèixer a la televisió una mica abans perquè l’obra va ser emesa al programa Taller de comèdies de TVE en desconnexió per a Catalunya i Balears a la diada del 1977 amb el nom d’Escenes del 1640.

En canvi, de l’obra Escuadra hacia la muerte de l’Alfonso Sastre s’en recorda perquè aquesta obra, on es critica l’autoritarisme, es va estrenar en temps de Franco i tant als assaigs com a l’estrena hi regnava un cert nerviosisme per les repercusions que podia provocar la seva representació. En aquest repàs no va voler oblidar-s’en de La Lira on va fer set o vuit obres quan tenia uns trenta anys.

Amb els pas del temps la seva dedicació al teatre s’ha centrat exclusivament a Els Pastorets que, segons creu, fa ja gairebé uns 80 anys que es representa al Casal perquè es va substituir L’estel de Natzaret, una obra de caire més seriós, pel conte infantil de Folch i Torres. Aquesta fidelitat ha estat reconeguda per la família de l’autor perquè Miquel recorda que fa uns sis o set anys van anar a fer Els pastorets a Palau de Plegamans on vivia encara un nebot d l’autor; i que al Casal havia vingut fins i tot la seva filla a veure l’obra. Recordant aquestes anècdotes, aprofita per retre un altre homenatge. En aquest cas a en Jaume Codinachs, segons ell un dels grans directors de Els Pastorets que ha tingut l’entitat.

Aquest any he pogut compartitr assaigs amb ell més com espectador que com a company perquè no apareixíem en les mateixes escenes i he comprovat que li agrada la feina ben feta i que, per tant, és una persona agraïda amb els col·laboradors responsables, exigents i compromesos; en aquest sentit, no està per bromes perquè té ben clar que el primer deure de l’actor és servir i satisfer el públic que va a veure una obra pagant una entrada, i això no s’ha d’oblidar mai. Aquesta exigència és fonamental en una obra on hi participa tanta gent jove ja que els permet tenir la referència d’un model positiu a seguir. Felicitats pel teu aniversari i gràcies pel teu exemple, Satanàs!

Fotografia: Miquel Marqués, vestit de Satanàs, just després de l’homenatge | Joan Batista